Julieta

A 'La piel que habito', Elena Anaya llegia 'Escapada', el llibre d’Alice Munro que conté els tres relats en què es basa el guió de 'Julieta'. I potser és ella qui somnia aquesta carta que una mare dirigeix a la seva filla, convertida en desconeguda després d’anys de silenci i absència. La història dóna peu al drama més rigorosament pur d’Almodóvar; un film amb moments d’alegria, però no de comèdia, sense rastre d’humor, que extrema les tensions maternofilials de Volver per descriure l’evolució d’un dolor d’efecte retardat i llarg recorregut, extenuant com els viatges en tren i autocar que realitza la protagonista, abans que l’AVE i els vols 'low cost' maquillessin les distàncies geogràfiques d’Espanya. El cineasta manxec visualitza el pes d’aquestes ferides a través d’una eŀlipsi tan senzilla com radical, que concentra les virtuts (i el misteri) de la pel·lícula, que sens dubte és la seva obra més implosiva.