Jimmy's Hall

La matèria primera és pròpia d’un western, passat pel tamís del ferotge i càlid caràcter irlandès d’'El hombre tranquilo'. El mateix succeïa amb 'El viento que agita la cebada', de la qual 'Jimmy’s hall' es pot considerar una seqüela amable, perquè aquella estava tenyida, de forma més conscient, de la severitat política que dóna parlar dels orígens de l’IRA. Diguem que aquí Ken Loach es permet fins i tot flirtejar amb el melodrama romàntic, però el resultat és tan maniqueu i monòton com acostuma a ser el seu cinema.

Exiliat als Estats Units en temps de revolta, Jimmy Gralton torna a Irlanda després de deu anys d’absència per ajudar sa mare a la granja familiar. És un 'cowboy' d’una peça, un ciutadà americà malalt de nostàlgia: home de principis, sensible a les necessitats del poble, que va abandonar el seu cor en mans d’una noia que no l’ha sabut esperar, en Jimmy té la feliç idea de rehabilitar un local en forma de sala de ball i/o casal cívic, però es troba amb la ferma oposició del capellà de la parròquia. Hi trobem, doncs, la vella confrontació entre modernitat i tradició, encarnada en dues maneres d’entendre el concepte de comunitat: o des de la solidaritat de classe o des de l’integrisme religiós.

És obvi per qui aposta Loach i el seu fidel guionista, Paul Laverty. No ens estalviarem l’escena d’esperit assembleari, una mica per recordar-nos que, després de tot, estem gaudint d’un estil que sembla improvisat, extret de la vida mateixa, com passava a 'Terra i llibertat'. Però la pel·lícula, més enllà de la simpatia ideològica que desperta un cineasta que sempre ha estat a l’esquerra de tothom i que segueix pensant el mateix que fa quatre dècades, és tan tradicional, tan antiga en les seves formes, que provoca un cert avorriment. Sobretot quan Loach intenta posar-se romàntic i al resultat li falta la veritat que els dos protagonistes intenten imprimir a un amor sacrificat per les circumstàncies. D’on no n’hi ha, no en raja.