Jean-François i el sentit de la vida

Retratar la infància, o en aquest cas l’adolescència, és un assumpte més delicat del que sembla. I 'Jean-François i el sentit de la vida' no en surt airosa del tot. Vol ser un retrat sobre l’educació sentimental, amb aspiracions filosòfiques tipus 'El món de Sofia', però alhora li costa moure’s de la idea que la mirada del nen és per definició ingènua. A estones una revisió fantasiosa d''Els 400 cops', a estones un remake naturalista de 'L'extraordinari viatge de T.S. Spivet', l’òpera prima de Sergi Portabella tracta d’un nano que és el blanc dels 'bullers' de la classe i que un dia, tancat al lavabo de l’escola, troba un exemplar d''El mite de Sísif' de Camus que li canvia la vida. Epidèrmica en les seves lectures del sentit de l'existència, el millor de la pel·lícula arriba quan es desfà de la pàtina intel·lectual i busca els ulls d'un personatge que estan plens de tendresa.