It follows

La primera part d’aquesta pel·lícula podria fer pensar en una reeixida barreja entre l’antiga sèrie B i un cert cinema avantguardista de terror. En efecte, un ens indeterminat, de vegades representat per la càmera mateixa, persegueix els personatges sense que sapiguem de què es tracta. Som davant una metàfora de la sexualitat? Del deliri persecutori? De la por alhora de tot i de res? El mèrit de David Robert Mitchell és que no fa explícit res d’això, però la seva feblesa rau en el fet que tampoc no sap ben bé què fer amb tot aquest material. A partir d’aquí, el clima aŀlucinat esdevé a poc a poc més aviat amanerat i una mica buit, de manera que els suggeriments s’esvaeixen. I el resultat final, encara que no deixi d’intrigar, demana a crits més densitat, ni que sigui tan sols per compensar l’excés de disseny i un estil visual potser massa cool.