[title]
Aquesta darrera i cinquena pel·lícula d'Indiana Jones s'assegura el tret tornant a un territori familiar i sostenint l’impuls energètic durant les seves dues hores i mitja de metratge, en part deixant els moments més íntims al mínim estrictament necessari. 'Indiana Jones i el dial del destí' troba Indy (Harrison Ford) com un acadèmic irritable i afligit a la Nova York de finals dels anys 60, cosa que permet a l'envellit arqueòleg i aventurer enfrontar-se breument amb la modernitat de la carrera espacial i els joves hippies. Però el director James Mangold i l'equip de guionistes d'aquest últim hurra d’un Ford que té 80 anys saben què fa que el vell Indiana funcioni: nazis, trens a gran velocitat, coves esgarrifoses, serps espantoses, un poti-poti del món antic i una estada al nord d'Àfrica.
Tenim de tot, començant amb un pròleg ambientat a Europa en els últims dies de la Segona Guerra Mundial i continuant amb un nazi amb ulleres (Mads Mikkelsen) que segueix Indiana. Ah, i el mateix Arquimedes té un cameo, però haureu de veure la pel·lícula.
Hi ha ressons d'històries passades i cares conegudes (peixet per als aficionats nostàlgics), però la novetat és Helena (Phoebe Waller-Bridge), la fillola d'Indiana i filla del seu camarada acadèmic (Toby Jones, molt divertit). L'Helena sap el que fa en relació amb la missió de la pel·lícula: recuperar una màquina de doblegar el temps, l'Antikythera, construïda pel mateix barbut Arquimedes. Però té un enfocament mercenari pel que fa a l'antiguitat. "L'únic en què val la pena creure és en el cash", diu. Tenint en compte que parla grec antic amb fluïdesa, potser se'ns perdonarà que no ens la creguem.
Obre la vella caixa de trucs i els reinterpreta d’un en un amb cura i respecte
La pel·lícula no s'atura mai: saltem per tota la Mediterrània i l'Egeu, en avió, en vaixell, sobre terra, sota terra i sota l'aigua. Ford està malhumorat i fa ganyotes, mentre que Waller-Bridge és una mica decebedora com a última sòcia d'Indiana.
Estranyament, la vis còmica d'aquest parell queda en poca cosa, i les poques conyes de la pel·lícula no acaben de funcionar. Malgrat tot, és l’aventura que tothom espera d'una pel·lícula d'Indiana Jones i això és el que ofereix, obrint la vella caixa de trucs i reinterpretant-los d’un en un amb cura i respecte. Afegiu-hi l'emocionant familiaritat de la partitura de John Williams, i tot suposa un reboot reconfortant, si bé no especialment arriscat.
'Indiana Jones i el dial del destí' s'ha estrenat al Festival de Cannes 2023. Es podrà veure als cinemes de tot el món el 30 de juny.