Independence Day: Contraataque

Roland Emmerich, el gran guru del cinema de catàstrofes tenyit de patriotisme americà, ha tornat amb tota l’artilleria pesant per ressuscitar la seva obra magna, tot adaptant-la als nous temps. I ho fa des de la ironia, la d’un director que sembla divertir-se amb la seva elefantiàsica joguina sense que li importin les conseqüències.

'Independence Day: Contraataque' conjuga l’esperit lúdic del cinema d’invasions alienígenes amb l’espectacularitat del blockbuster estiuenc. Però amb un toc demodé que fins i tot es troba implícit en el fet que siguin els personatges de la pel·lícula original, ja vells (i una mica bojos), els que adquireixin una major rellevància sentimental i nostàlgica en la trama.

Algunes crítiques han apuntat que no ens podem prendre aquesta aposta seriosament. I, la veritat, tampoc cal. En la seva essència absurda es troba, en el fons, la seva autèntica virtut: la de la paròdia descontrolada, vorejant el deliri.