Hereditary

Passareu nits sense dormir, mirant a la foscor i rosegant-vos les ungles. Perquè aquesta pel·lícula té efectes temibles sobre aquell qui la veu. És una història sobrenatural, destinada a prendre el relleu a 'L’exorcista' en el rànquing del cinema de terror més angoixant de tots els temps. Aquí també hi ha caps que giren, i d’una manera encara més salvatge. Però el més important és que conté la memòria dels grans clàssics del gènere, des de 'La llavor del diable' fins a 'Babadook', sobretot pel que fa a la figura femenina que la protagonitza, en aquest cas Toni Collette. Si la recordeu a 'El sisè sentit' començareu a fer-vos una idea de fins a quin punt és capaç de portar el seu personatge a l’extrem.

Collette fa d’Annie, una artista que construeix diorames i maquetes increïblement realistes. En les seves creacions trobem una successió d’habitacions en miniatura, de cases de nines, que repliquen el món real. Aquí rau la idea d’horror del film: l’amenaça d’una entitat que és gran i malèvola, i que juga amb els humans com si fossin els seus ninots. L’Annie es recupera de la mort de la seva mare, que era una dona severa, i en aquest dol l’acompanyen el seu marit i els seus dos fills (Gabriel Byrne, Alex Wolff i una al·lucinant Milly Shapiro), tots vestits de funeral.

La mort de l’àvia que tot ho enfosqueix, un ocell que s’estavella contra el vidre de l’escola i deixa un rastre de sang, la nena que li talla el cap amb unes tisores. 'Hereditary' avança a un ritme inexorable, i a mesura que la cosa es va tenyint de negre sentireu que el món s’esquerda sota els vostres peus, i que el monstre us agafa pel coll i obre la boca i us crida a la cara, amb ferotgia diabòlica, fins que caieu en l’abisme.