[title]
Queda la incògnita de si la desviació neoclàssica dels darrers films de Takashi Miike correspon a una voluntària domesticació del seu estil o a un més dels seus agosarats experiments amb l’estètica dels gèneres. Potser és massa aviat per respondre aquesta pregunta, donada la innata versatilitat de la seva carrera, però si jutgéssim 'Hara-kiri' sense haver vist 'Dead or alive' o 'Audition', pensaríem en un hereu de Kurosawa o del mateix Masaki Kobayashi, que va dirigir la primera adaptació d’aquesta història de samurais en temps de crisi, el 1962. Sorprèn la delicadesa amb què Miike dóna la paraula a un humiliat 'ronin' que, abans de suïcidar-se, vol fer justícia al seu destí tràgic, i el seu melodramàtic relat és veritablement commovedor. Miike s’equivoca, però, amb les 3D: embruten la imatge, la pinten amb una modernitat que l’enquadrament acurat i sensat del film no necessita. –Sergi Sánchez.