Green room

Una de les experiències més desagradables que pot viure un grup de música és la d’actuar davant d’un públic que representa la seva antítesi estètica i ideològica. Aquesta és la situació en què es troben els protagonistes de 'Green room': un grup de hardcore que, tot fent una ruïnosa gira pels Estats Units, acaba petant en un local regentat per neonazis. La tensió a l’escenari és evident, i la banda l’alimenta ‘delectant’ l’audiència amb una versió del clàssic dels Dead Kennedys 'Nazi punks fuck off'. Però el més greu arriba després del concert, quan els músics presencien un assassinat al camerino i són retinguts com a ostatges. És llavors quan comença l’enfrontament definitiu: hardcoretes contra nazis!

En la seva tercera pel·lícula, Jeremy Saulnier aprofita l’experiència d’adolescent punk per donar versemblança a un context que li permet seguir explorant un motiu que ja tenia lloc central a l’anterior 'Blue ruin': la visualització d’una violència hiperrealista, més propera a la practicada per Cronenberg a 'Una història de violència' i 'Promeses de l’est' que a les explosions sanguinolentes del gore més exagerat.

Aquesta cruesa física marca el patró d’un 'thriller' plenament efectiu que, enmig del caos, sap diluir l’estereotip dels dos bàndols per dotar d’una gamma de grisos personatges que semblaven destinats a ser només carn de canó. Saulnier posa la cirereta a la proposta oferint a dos dels seus actors un agraït canvi de registre: d’una banda, esborra l’encant britànic d’Imogen Poots per convertir-la en 'white trash' d’Oregon; de l’altra, recupera el vessant més maquiavèŀlic i pertorbador del venerable Patrick Stewart.