[title]
Les dones de Los Angeles no tenen un millor avatar que Julianne Moore: film rere film, converteix la seva complexitat en un regal a la ciutat. La Gloria fa dotze anys que està divorciada i sembla conforme amb la situació. Li encanta sortir a ballar, i és en les nits de discoteques que Moore brilla en la seva actuació i dona a cada cançó un repunt emocional i un renaixement.
El director xilè Sebastián Lelio, guanyador de l’Oscar per 'Una mujer fantástica', hi ha estat abans, literalment: 'Gloria', la seva pel·lícula del 2013, va ser la primera edició d’aquest material, que ara es fa amb un repartiment principalment nord-americà i gran part de la mateixa gramàtica visual. Penseu-hi com una obra de teatre o una cançó pop. Lelio vol explorar la figura de la dona urbana moderna i el seu compromís amb la causa és quasi heroic.
El nou repartiment és millor. No només hi ha l’exquisida Moore, sinó també Michael Cera i Caren Pistorius com a nens grans de la Gloria –tots lluitant amb decepcions personals– i un estel·lar John Turturro com a Arnold. És el nou home de la vida de la Gloria, un altre divorciat que la fereix repetidament amb la seva falta de disponibilitat. Fins i tot durant els seus girs més previsibles, 'Gloria Bell' és una pel·lícula madura que no recorre a la grolleria còmica. Inclou nus, però el sexe mai no és vulgar. Moore ho fa anar tot com el clàssic remix de club que és.