Frances Ha

En un esbós les línies semblen tremolar sobre la tela, la cara i el cos reduïts a una vibració medul·lar, una esgarrifança o una rialla esclatant al bell mig d’un batec inacabat. El cognom de la Frances no és Ha, sinó Halliday, però per una qüestió d’espai, de pragmatisme i/o de comoditat, queda esquinçat en una bústia a la seva mínima expressió. I és un detall preciós, perquè resumeix la vitalitat imperfecta d’un magnífic retrat femení, il·luminat per referents tan enlluernadors com la Nouvelle Vague (la música de Georges Delerue), Leos Carax (el 'Modern love' de Bowie), el 'mumblecore' (la gran Greta Gerwig), Woody Allen (Nova York en blanc i negre) o la 'bromantic comedy'. Va més enllà de les aparents connexions amb 'Girls', el hype de Lena Dunham, per parlar-nos d’una noia que segurament coneixem; una noia que vol trobar-se a si mateixa sense renunciar a ser lliure.