En realidad nunca estuviste aquí

Aquest estrany còctel, de vegades hipnòtic, de 'Taxi driver', 'Hardcore, un mundo oculto' i 'El tinent corrupte', que sembla preparat per un pintor expressionista en ple 'delirium tremens', aposta deliberadament per submergir-nos en un cinema de l’experiència. A Lynne Ramsay, que feia sis anys que estava fora de circulació, no li interessa tant la trama, que deixa en els ossos –un sicari, el submon de la prostitució de menors, una víctima que s’ha de rescatar–, sinó la posada en imatges, com més abstracta i onírica millor, de la subjectivitat del seu torturat protagonista, que Joaquin Phoenix interpreta amb la seva convicció habitual. Així doncs, a En realidad, nunca estuviste aquí viurem el descens als inferns d’aquest veterà de la guerra del Golf –exagent de l’FBI, que vessa dolçor cuidant la seva mare malalta d’Alzheimer i mata amb la brutalitat d’un caçador furtiu– impregnats dels colors, de les sensacions, del so en descomposició d’una realitat abismal. Encara que estigui a punt de sucumbir als seus excessos manieristes, 'En realidad, nunca estuviste aquí' triomfa en la posada en pràctica d’un cinema sensorial, que t’embolcalla amb velluts sanguinolents quan potser tens ganes d’escapar-te de la seva violència formal. Sembla contradictori, doncs, que Ramsay, en una estructura discontínua, intermitent, que evoca la de la magnífica 'Tenemos que hablar de Kevin', intenti justificar l’aflicció lacònica, taciturna, del personatge de Phoenix en una sèrie de flashbacks, impulsos elèctrics que interrompen bruscament el relat. Un àngel exterminador no necessita traumes per fer justícia.