Ema

Vestida amb un xandall, amb cabells peroxidats i una pila de moviments brutals, la ballarina Ema (Mariana di Girolamo) esclata a la pantalla com una bengala en el fantàstic, atrevit i profundament humà drama de Pablo Larraín. A Valparaíso, l’Ema i la seva parella, el coreògraf Gastón (Gael García Bernal), han adoptat en Polo, un nen colombià de 6 anys. Però la relació no està preparada per a les responsabilitats del matrimoni, i molt menys per a la paternitat. Quan en Polo, en una enrabiada, fa que la germana de l’Ema es cremi greument, decideixen tornar-lo.

És el tipus de situació xocant que penses que conduirà tot el film –i a un nivell subconscient, ho fa–, però Larraín no està interessat en el realisme social ni en les dinàmiques de la família nuclear. El que persegueix és el viatge de l’Ema: una odissea que porta aquesta dona complexa, valenta i emocionalment oberta, primer a la crisi personal i després a l’alliberament.   

Ema és també una pel·lícula sobre la dansa (en concret, la dansa contemporània i el reggaeton) com a expressió dels desitjos i de l’amistat femenina. Larraín es desfà de la gramàtica dels films ortodoxos i, per uns moments, el converteix en un vídeo musical, quan ella i la seva colla es perden pels carrers, les pistes de bàsquet i els parcs de la ciutat. L’oceà Pacífic és el teló de fons sense fi. És càlid i eufòric: una imatge de la llibertat pura.