El vendedor de tabaco

La recordarem com la pel·lícula on Bruno Ganz es va convertir en Sigmund Freud. Que n’era de bo, fent de personatges reals. El veus amb la barba blanca i els puros, resistint-se a fugir de Viena quan els nazis annexionen Àustria al Tercer Reich, i sembla que vegis una foto de la contraportada de 'Tòtem i tabú'. Quina pena que ell només sigui un convidat de pedra, l’única 'celebrity' d’un 'bildungsroman' que l’utilitza com a excusa perquè l’autèntic protagonista, un jove que desperta a la vida i a l’amor mentre fa de dependent d’un estanc en temps convulsos, faci tota mena d’astracanades en nom de les hormones. La seva amistat amb Freud ens permet veure els seus somnis, però mai no se’ns descobreix el seu significat. El retrat històric és d’allò més matusser, l’acabat formal sembla de telefilm i l’arc dramàtic d’en Franz, així es diu el noi, és tan dèbil, tan poc turmentós, tan pla i alhora tan presumptament poètic, que fa mandra sentir-li llegir les postals que li escriu a la seva mare des de l’infern d’una ciutat colonitzada pel mal.