[title]
Al principi sembla una pel·lícula d’Asghar Farhadi, en què un conflicte quotidià desencadena una tempesta de desastres que qüestionen els principis ètics dels protagonistes.
Però així com el cineasta iranià desplega els seus mecanismes de rellotgeria per interrogarnos sobre el rol que ocupem en un sistema que ens supera, on la veritat i la mentida s’alien en un complex discurs sobre l’ambigüitat moral, Ziad Doueiri es mostra més preocupat per les tensions polítiques i religioses en un país, el Líban, on la convivència entre cristians autòctons i palestins refugiats segueix provocant sang.
Una discussió per una canonada serveix com a òbvia metàfora de les ferides obertes d’una guerra on cada bàndol sembla tenir les seves raons. Se li ha d’agrair a Doueiri, antic ajudant de direcció de Tarantino, les ganes de fer visible un conflicte amagat sota les ruïnes de la Primavera Àrab, però la seva proposta tendeix a la simplificació i el didactisme, sobretot quan es converteix en pel·lícula judicial.