[title]
Finalment, el Quixot de Terry Gilliam existeix en el món real. La producció més problemàtica i desastrosa de la història del cine que es coneix arribarà, per fi, al públic, després d’una aventura de dimensions èpiques, com el director indica en els crèdits inicials: "Més de 25 anys fent i desfent". Que l’hagi pogut acabar ja és motiu de celebració.
Sembla que Cervantes escrigués el 'Quixot' pensant en Terry Gilliam. Al cap i a la fi, és el relat d’un cavaller errant que s’engresca en un munt de gestes que sempre acaben en fracàs. Només amb aquest concepte al cap, no és difícil advertir per què a aquest Monty Python l’ha seduït tant l’ombra d’aquest personatge, que l’ha dut per les esplanades de l’Espanya profunda, terres àrides i inclements, en una mena de viatge que semblava que no tindria fi.
Reblant el clau, aquesta és una pel·lícula de pel·lícules. Tracta d’un director nord-americà (Adam Driver, potser una encarnació rejovenida de Gilliam), obsessionat a adaptar la gran novel·la picaresca del segle XVII, que s’endinsa en les seves pàgines, i emprèn un viatge entre present i passat que és una bogeria laberíntica com 'L’imaginari del doctor Parnassus' i com 'Les aventures del baró Munchausen'. Inventiva i anàrquica, tot i que en cap cas una obra mestra, 'El hombre que mató a Don Quijote' reactiva aquell ideal romàntic que diu que el món necessita els somniadors... per més que els doni l’esquena.