El gran showman

L’ORIGEN DEL CIRC bé mereixia un musical desacomplexat, insòlit, salvatge, en què l’essència del 'freakshow' s’expressés, per exemple, a mig camí entre les formes endimoniades del cine de Tod Browning i el 'punch' immortal de 'The Rocky Horror picture show'. Però aquesta pel·lícula és, parlant en plata, un desastre estrepitós, que com a molt s'emmiralla en la pirotècnia d’un espectacle de Katy Perry allargassat fins a les gairebé dues hores de metratge. Des del punt de vista del relat, la història fa aigües com un colador.

Cap dels personatges té interès, ni pels seus somnis càndids, ni per les seves intencions pèrfides, ni pels seus sentiments infernals. Ni tan sols l'històric P.T. Bauman, el mestre de cerimònies, embolicat en una jaqueta de domador de lleons des d’on li agradaria operar amb certa foscúria, tot i que per desgràcia seva recorda massa un capgròs de Mickey Mouse de Disneyland. En algun punt, aquest despropòsit aborda la idea de la diferència i la monstruositat, però explicada amb tal puritanisme estètic que fa pujar els colors: una dona barbuda amb barba de pega, un senyor gras amb coixins sota l’armilla, una trapezista amb perruca rosa i un nan que dispara pistoles sobre un cavall. No hi ha pell, ni cos, i la poètica de la deformitat és inexistent. Perquè, en realitat, en el cor de la proposta hi ha un retrat victoriós de l’home de negocis que es fa ric a costa dels altres prescindint de tot escrúpol que posa els pèls de punta.