El destino de Júpiter

Els Wachowski no fan les coses a mitges, això no es pot negar. Fa dos anys va ser la barreja de ciència-ficció, distòpia i canibalisme que ens van oferir a 'El atlas de las nubes', i ara doblen l’aposta, amb una òpera espacial furiosa, que camina entre els elements messiànics de 'Matrix', la intensitat visual de 'Space Racer' i una estètica amb aromes afruitades digna de 'Flash Gordon', 'Dune' o 'Barbarella'. La veus i et preguntes: què collons és això? Per a un director normal, una pel·lícula com 'El destino de Júpiter' hauria pogut comportar la destrucció, la fi de la seva carrera. Però per als Wachowski mai no és així. Aquesta flipada psicotròpica ens indica que ni la pitjor de les hecatombes els liquidaria. Sempre tindran una altra idea sonada i passada pel sedàs dels àcids per tirar endavant, amunt o avall.