[title]
El director argentí Luis Ortega (fill del mític Palito Ortega) va començar la seva carrera adscrit als motlles del cinema més independent i l’escena underground del seu país. No obstant això, després de veure El ángel, sembla que sempre hagi sabut quins són els ingredients fonamentals per compondre una pel·li d’èxit: una història potent basada en un dels més cèlebres assassins de la història criminal argentina (Carlos Robledo Puch), un embolcall estilitzat i cool ple de referències a la cultura pop dels 70, replet de cançons enganxoses que van sonant (inclosa el 'Corazón contento' del seu pare, que a la sortida del cine se us haurà enganxat el que no està escrit), i dos actors, el debutant Lorenzo Ferro i Chino Darín, que desprenen un magnetisme irresistible.
Amb 'El ángel' us veureu abocats a un còctel imparable, frenètic, narrat a través d’un ritme addictiu. La seva maniobra més difícil consisteix a crear una reflexió de manera molt ambigua al voltant de la violència, precisament a través de la seva glamurització: allò que ens entra pels ulls, pot tenir un costat molt fosc que s’amaga darrere de capes de maquillatge. Luis Ortega sap com construir una façana atractiva per parlar del monstre, per apropar-nos a l’horror des de la mirada d’un jove psicòpata disfressat d’àngel. I aquest punt de vista magnètic es contagia a tota la pel·lícula, potser perquè és l’element de la seducció el que la vertebra tant visualment com metafòricament.