Custodia compartida

Mai una festa d’aniversari no havia resultat tan tensa com la de 'Custodia compartida'. En el seu debut en el llargmetratge, Xavier Legrand coreografia un pla general de manera que el fora de camp es converteixi en l’amenaça d’allò invisible, que ho controla tot en la seva ignomínia. És una perfecta metàfora de la violència de gènere i l’abús infantil en l’entorn familiar, una escena que no desentonaria en una pel·lícula de terror, i que és un dels tours de force d’aquest descens als inferns que evita tots els clixés del cinema de denúncia social eixamplant el realisme d’un gest, d’un canvi de to de veu, d’una paraula mal col·locada per a qui només entén l’agressió com a sublimació de l’amor i la dependència emocional. Els vis-a-vis entre l’ogre i el seu fill de 12 anys dins un cotxe que sembla una gàbia mòbil posen els pèls de punta.