Chappie

Quan una pel·lícula es planteja com representar la consciència humana, ens l’hauríem de prendre seriosament. Veient el resultat –una abstracció pixelada– ens adonem que la proposta de Neill Blomkamp, que sembla haver dilapidat el talent del seu debut amb 'Districte 9', no es pren seriosament ni la seva ombra. I no és una qüestió d’excés de sentit de l’humor sinó de mandra: el primer quart d’hora de 'Chappie' sembla una còpia maldestra de 'Robocop', i la resta del metratge es dedica a barrejar el mite de Frankenstein amb Curtcircuit trepitjant tòpic rere tòpic com qui va a la verema. Els que eren dolents acaben sent bons (els desaprensius pares adoptius de Chappie, el robot que fa de bon salvatge), el guió dóna més voltes (innecessàries) que una rentadora i només se salva del desastre el nervi a ritme de música màquina del primer tiroteig.