Cemetery of Splendour

Obrim els ulls, no estem segurs de si estem somiant. Potser els tenim tancats, somiem que ens despertem. El tailandès Apichatpong Weerasethakul es coŀloca entre aquests dos estats filmant un dubte que no ho sembla. I ho fa des d’aquesta organicitat budista, natural, gens pretensiosa, on els fantasmes conversen amb figures angelicals que toquen de peus a terra, on una classe d’aeròbic pot derivar en un gest d’espant, on la llegenda dorm a sota de llums de neó que canvien de color, convertint la realitat en una bella instal·lació artística, un cel amb una ameba gegant. És cine que embolcalla, que t’acarona, que et parla des d’una altra dimensió de les coses mentre menges una fruita o esperes l’autobús, però que no renuncia a provocar inquietud.