Buscant la Dory

Estem d’acord que 'Buscant en Nemo' és el tipus de delícia visual que tots podem esperar de Pixar, encara que la seva línia argumental no sempre assoleix els nivells d’inventiva en què els estudis han construït la seva reputació. No hi ha ni el repte psicològic de 'Del revés', ni la lletania existencial de 'Wall-E', ni l’estoica tristesa d’'Up'. Tot i això, tretze anys després aquí tenim una sòlida seqüela que segueix les aventures de Dory, l’adorable peix blau amnèsic, mentre busca per Califòrnia la família que de sobte recorda haver perdut.

Les dues pel·lícules tenen la mateixa estructura: en una, un pare que busca el seu fill, i en l’altra, una filla que busca els seus pares. Evidentment, la sensació d’urgència que requereix la situació no és ben bé igual. La primera era més lacrimògena, tenia més tensió dramàtica, mentre que aquí, en canvi, guanya la comèdia. La trama es dispara en el moment en què Dory redescobreix la seva infància en un racó de l’Institut Marítim de Califòrnia, en el departament d’ictiologia, presidit per la veu omniscient i omnipotent de Sigourney Weaver (recorda aquelles audioguies de museus narrades per celebritats).

Hi ha algunes diferències entre les dues cintes, com ara el fet que Dory va créixer en un entorn on la vida aquàtica més perjudicada és “rescatada, reparada i realliberada”. Però en el món oceànic de Pixar, els obstacles són benvinguts. Perquè per moltes dificultats que es trobin en el camí, tots dos seguiran nedant, sense amb prou feines deixar-se uns segons autocompassius per recrear-se en la pròpia pena. Taurons, balenes i pops, tots els enemics seran combatuts com i quan calgui.