[title]
Els déus de la ciberguerra han estat bastant entretinguts últimament, provocant la fúria dels mars. De Hollywood ens va arribant un corrent ingent de tafaneries, e-mails mal intencionats i fotos de les estrelles en pilota picada que comença a fregar el límit de la desproporció. L’assumpte dels hackers comença a ser seriós. I Michael Mann vol que entenguem, d’una vegada per totes, els perills d’aquesta realitat. Només cal veure com comença 'Blackhat', estil 'The wire', amb unes quantes imatges de cables i connexions, ordinadors i servidors, microxips i altres elements de la constel·lació digital, que porten fins a un reactor nuclear. I es produeix el desastre. Mirant- s’ho, un senyor dolent de la talla dels malfactors de James Bond acaricia un gat.
Tot i això, Michael Mann sembla no adonar-se que està fent el seu propi 'Skyfall'. Ell posa l’accent en el que millor se li dóna: l’ús d’un guió excepcional, amb nervi i grapa, ple de xerrameca tècnica que cola com si fos una qüestió d’estat. Els elements de la trama són els següents: tenim una eina de control remot, un programador criminal que treballa entre reixes, a l’ombra d’una cel·la lletja com un niu de rates. Les autoritats el necessiten perquè desencripti un codi secret. I si de tant en tant s’ha de treure la samarreta per ensenyar aquests suculents pectorals que tan animen els fans de la Marvel, millor, tu!
'Blackhat' podria definir-se com una pel·lícula per a nens de coeficient intel·lectual elevat, amb una trama frenètica, una història d’amor inversemblant i la clàssica persecució urbana on un caucàsic corre entre les parades d’un mercat oriental. Val a dir que Mann no aconsegueix el toc de gràcia interpretatiu que li donava Al Pacino a pel·lícules com 'Heat' o 'El dilema', però molts estem contents que torni a la seva línia habitual, després d’'Enemigos públicos'. Ningú com ell sap filmar la nit de la metròpoli, un espectacle amb dansa de llums inclosa.