[title]
És possible filmar una pel·lícula bèl·lica a base de distàncies curtes i primers plans? La resposta és a 'Billy Lynn', el darrer treball d’Ang Lee, que explica la història de l’‘heroi’ del títol a partir de la seva aparició, acompanyat dels seus companys, en un espectacle durant el dia d’Acció de Gràcies, moment que li serveix per recordar la traumàtica experiència armada a l’Iraq i la relació amb la família. Lee va concebre el film en 3D i una altíssima definició, tot i que el que hi trobareu, més que una cinta d’acció, és una reflexió i un experiment. La reflexió és tan evident que grinyola des del primer instant, oferint-se com una mena de paràbola antimilitarista més aviat planera i superficial: la guerra com a espectacle, el somni americà com a miratge, l’heroisme com a construcció mediàtica. I l’experiment, fins i tot vist en condicions normals, acaba en la distorsió i l’estrèpit –rostres que omplen la pantalla, perspectives impossibles–, encara que és digna d’apreciar la tenacitat amb què Lee intenta renovar el gènere, amb una posada en escena esforçadament estilitzada.