[title]
Amb 23 anys, després d’haver fet d’Elio a 'Call me by your name' i d’amant de Saoirse Ronan a 'Lady Bird', Timothée Chalamet ens ensenya una nova faceta, endinsant-se en un territori on cap altre actor de la seva generació no s’atreveix a trepitjar. Té aquell aire de Marlon Brando, el gest angelical de noi bonic que de sobte arrufa el nas, es violenta, ensenya les dents. Interpreta un nano modèlic, amb una carrera escolar brillant, que cau en una espiral de drogues: pastilles, metamfetamina... de tot. Subtil, l’actor es mou en els silencis, on s’ensorra, menteix i, a la vegada, dissimula.
El veiem amb la mandíbula desencaixada, com un zombi enmig del campus, totalment col·locat. El veiem conduint sota el sol de Califòrnia, escoltant Neil Young a la ràdio del cotxe, sobri, i podem percebre com se sent d’insatisfet. I el veiem parlant amb el pare, Steve Carell, distanciant-se’n cada cop més.
La pel·lícula funciona a la perfecció. Potser en alguns punts és massa òbvia en els seus postulats, però recrea molt bé el cercle viciós de l’addicció, amb notes d’orgull i desconfiança, i amb els consegüents conflictes d’identitat. El guió està basat en les memòries de David i Nic Sheff, pare i fill, que Felix van Groeningen adapta amb una rudesa que no fa concessions sentimentals i que deixa els dos actors amb les emocions al descobert.