Anomalisa

Mestre de la posada en abisme, Charlie Kaufman sorprèn amb la seva pel·lícula més senzilla. Només en aparença: l’abisme són els altres, que són, en realitat, un de sol, i sempre amb la mateixa cara. La màgia de la tècnica de l’'stop motio'n és, a 'Anomalisa', fer evident que tots som titelles en un univers sense matisos. La delicadesa hiperrealista d’aquest univers està construïda en funció d’un punt de vista, el d’un expert en cursos d’empatia incapaç de sentir empatia per ningú, ni tan sols per si mateix. Quan apareix l’amor ‘normal’, sense pretensions, en forma d’epifania pop –no es perdin Jennifer Jason Leigh cantant 'Girls just want to have fun' a cappella en una habitació d’hotel–, n’hi ha per sucar-hi pa. Sobretot pel que passa el dia després, l’endemà, que destil·la, d’una manera molt kaufmaniana, aquesta solitud absoluta que provoca saber que perdre la identitat és una excusa per no comprometre’s amb el món.