El triangle amorós, dibuixat amb les llàgrimes de l’adulteri, sembla articular bona part de la filmografia de Philippe Garrel, dedicada en cos i ànima a esguerrar les trampes de l’amor, cruels i dolces. La singularitat d’'Amante por un día' és que aquest triangle està sostingut per una figura paterna que acaba sent el mirall on es reflecteixen les dues dones que se’l rifen, rivals i alhora ànimes bessones. L’una és la filla que torna a la llar incapaç de superar un desengany sentimental, aferrada al passat; l’altra és l’amant del pare i alumna seva, aventurera sexual i aferrada al futur.
Garrel les utilitza com si fossin les dues cares d’una mateixa moneda, encarnant la seva contradictòria opinió sobre les dones: ara solidàries, ara traïdores; ara lliures, ara dependents; ara suïcides, ara cerebrals. Ho fa, això sí, amb la lleugeresa que caracteritza les seves darreres pel·lícules, 'La jalousie' i 'L’ombre des femmes', breus i delicioses com una cançó de cabaret francès, amb un peu al preciós naturalisme en blanc i negre de la fotografia de Renato Berta i amb un altre a les emocions extremes, a flor de pell, del cinema de John Cassavetes.
Podríem acusar Garrel de ser massa condescendent amb el seu heroi masculí i sublimat 'alter ego', professor de filosofia que mai no perd la calma, la veu del seny i l’honestedat que, finalment, acaba sent víctima de les dones que estima, però, a aquestes altures, el cineasta que ens va regalar pel·lícules com 'Les hautes solitudes' i 'Los amantes regulares' es mereix que li perdonem la seva gens emmascarada misogínia.