[title]
Terrence Malick es devia picar per la indiferència amb què s’havien rebut els seus films més recents. Havia perdut el seu to màgic, el mestre? Rotundament, no. Vida oculta, punyent i alhora tendra, és la seva millor obra des de L’arbre de la vida. Torna a la languidesa, els paisatges daurats i una espiritualitat dreyeresca, però ha premut els cargols de la narració i això fa la diferència.
La pel·lícula aborda la vida real de Franz Jägerstätter (August Diehl), un objector de consciència del nazisme. Se’ns presenta com un granger i home espiritual que viu amb la seva dona Franziska (Valerie Pachner) i les seves filles en un poble de muntanya. És el 1939, la guerra és a la cantonada, i Franz és cridat per a la instrucció militar. Però amb la invasió de França finalitzada, Franz torna al seu poble ara totalment convençut que el seu país (l’Àustria annexionada a Alemanya) ha caigut en desgràcia. Franz i Franziska comencen a batallar amb les conseqüències d’haver-se exclòs. Què significarà per a ell i la seva família? Quant trigaran els nazis a venir a buscar-lo? Però, sobretot, què significaria no protestar? “Si els nostres líders són malvats –pregunta–, què hem de fer?”.
Diehl i Pachner estan esplèndids aportant autenticitat als moments familiars, però la segona meitat del film funciona una mica menys bé, sobretot perquè Malick sobrecarrega les coses amb una treballada metàfora de Crist i massa moments Getsemaní. El poder de les accions de Franz rau en la seva valentia quotidiana, no en un destí messiànic. Què hem de fer? Prendre partit. Però –pregunta la pel·lícula–, quants de nosaltres tindríem el coratge?