300: El origen de un imperio

En el seu moment, '300' no només va constituir una petita revolució tècnica en la manera d’evocar el passat, sinó una renovació del 'peplum' en tota regla, gràcies a la seva textura lúgubre, tràgica, molt superior a la novel·la gràfica en què es basava, trencant àmpliament les barreres del simple terror físic i acostant-se, de vegades, a la fantasia heroica més aspra. Ara, quan ja hem sofert els estralls de tots els succedanis de 300 –recordem 'Furia de titanes' o 'Inmortales'–, ens arriba la seqüela oficial del film de Zack Snyder, mancada de tota voluntat revolucionària o renovadora. El bo i millor d’aquest nou 300 es deu, sobretot, a les troballes de l’anterior. Estem davant d’un espectacle fastuós que explota a fons la poètica violenta establerta per la seva predecessora. Però, a part d’això, aquest 'exploit' de luxe no té res d’estimulant.