Carne de perro

La coincidència a les cartelleres de dos films xilens com 'Violeta se fue a los cielos' i 'Carne de perro' no és casualitat. Aquest país viu una època de floriment que es fa palesa en la qualitat d’unes pel·lícules que proposen una altra forma d’apropar-se al seu present i passat. A 'Carne de perro', guanyadora del Premi Kutxa de Sant Sebastià, Fernando Guzzoni se centra en els romanents de la dictadura de Pinochet en la contemporaneïtat, en la brossa amagada sota la catifa. La pel·lícula proposa el seguiment obsessiu del dia a dia d’un antic torturador, amb una càmera que amb prou feines s’aparta del cos del protagonista, com fan els Dardenne. Guzzoni duu a terme el retrat aspre i sec d’un home al mateix temps criminal impune i anacronisme marginat, el desencaix del qual es fa notar a través dels seus moviments compulsius i els seus intents de reconnectar amb quelcom semblant a una vida.