Coses per fer a Barcelona al maig

De què va? Suzanne Valadon va ser pintora, dibuixant i gravadora al Montmartre bohemi d’inicis del segle XX. Ara, el MNAC ofereix un viatge per la seva trajectòria artística trepidant que es plasma entre línies sinuoses, una empremta cromàtica intensíssima i unes pintures plenes a vessar d’objectes i figures. 

Per què hi heu d'anar? La mostra t’acompanya a poc a poc per la transició de musa a artista única en el Montmartre de les avantguardes per la seva mirada singular als temes de moda. Els retrats a les prostitutes de París o els nus femenins demostren que va retratar amb cura un món que coneixia de prop i que no volia tractar ni amb distància ni amb condescendència. La mostra també dedica un espai a la relació de sis mesos que Valadon va tenir amb el compositor Erik Satie, després que ella trenqués amb Miquel Utrillo, i de la qual n’han quedat un retrat que ella va fer d’ell i un dibuix que ell va fer de la pintora, amb un traç infantil, sobre una partitura. 

De què va? Jordi Colomer és un artista barceloní reconegut pel seu treball en el món de l'escenografia, la fotografia i la videoinstal·lació. Les seves obres ens conviden a pensar, a través de l'humor i l'imaginari popular, conceptes com la perifèria, el nomadisme, la comunitat, la provisionalitat, la ficció i la utopia. Ara el MACBA li dedica una exposició amb un ambient "profundament nòmada".

Per què hi heu d'anar? Per passejar entre el desplegament de 50 obres (escultures, collages, instal·lacions, fotografies, vídeos i accions en viu que l'artista ha anat creant des dels anys 80) que el comissari Martí Peran ha desplegat en un recorregut sense una entrada i sortida definida, que ofereix rutes diferents. 

De què va? L’accés a la planta -2 de la Fundació Tàpies s’ha llevat cobert d’un fil vermell que teixeix una immensa teranyina. Les escales que ens condueixen a les sales d’exposició ara semblen una cova cap a l’infern, però en realitat només ens donen la benvinguda a les creacions de Chiharu Shiota, una artista japonesa que presenta aquesta mostra sorprenent i plena de simbolismes. 

Per què hi heu d'anar? Perquè l’obra de Chiharu Shiota ens parla de la fragilitat de la vida, de la memòria i del vincle amb la terra a través d’aquestes teranyines de color carmí que, a dins, atrapen objectes quotidians com unes sabates o unes claus. 

De què va? Una casa unifamiliar de propietat, envoltada de gespa, amb piscina al jardí del darrere i un parell de cotxes dormint al garatge. Segurament aquesta és la idea que aflora al cap de la majoria quan sent l’expressió “somni americà”. El CCCB dedica una mostra als reptes de la ciutat agafant d’excusa aquest model urbanístic suburbial.

Per què hi heu d'anar? Des de l’inici dels suburbis amb la revolució industrial, passant per l’auge de la vida en urbanitzacions perifèriques després de la Segona Guerra Mundial, l’exposició explora també la part fosca de la vida residencial i els futurs postsuburbials que ens esperen.

De què va? Aquesta mostra del CaixaForum és un recorregut pels 5.000 anys de pensament espiritual, però fixant-nos en el poder femení i la seva materialització en escultures, objectes sagrats i obres d’art de diversos continents, des del món antic fins a l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? Per gaudir de 154 peces del British Museum, que entren en diàleg amb obres contemporànies per fer-nos reflexionar sobre el poder femení i la feminitat, i la seva relació històrica amb ideals com la saviesa, la passió, el desig, la guerra, la justícia o la misericòrdia.

De què va? Una investigació sobre la vida i obra de Carles Santos feta per Ona Balló i Elena Lasala en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona. La mostra, que es pot veure del 14 de març al 21 de juliol al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, ofereix una visió completa de la figura de l'artista i la trasllada al moment actual. 

Per què hi heu d'anar? La idea de l'exposició neix de l'estreta relació que van mantenir Joan Brossa i Santos durant la seva joventut i de com aquest vincle va influir positivament a la trajectòria artística d'ambdós.

De què va? Maquinal és el projecte artístic de Sofia Montenegro que inaugurarà el Barcelona Producció 2023-2024, el programa de creació emergent del Centre d’Art La Capella. 

Per què hi heu d'anar? Aquesta singular exposició es produeix a temps real i juga amb la percepció de l'espectador. Sofia ha decidit experimentar amb les llums, les ombres i la il·luminació per tal de destapar detalls que conté la Capella i que fan que sigui un edifici amb vida pròpia.

De què va? L’exposició de ceràmiques de Miquel Barceló a La Pedrera duu un nom que fa referència a l’admiració que l’artista sent per les civilitzacions que van viure i crear abans que nosaltres. La mostra comprèn tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes, de 1994, fins a la producció més recent. 

Per què hi heu d'anar? Per ser rebuts, a l'entrada, per una paret blava d'on treuen el cap peixos salvatges, que són alguns dels animals presents a les creacions del mallorquí. A través de la ceràmica, que per l'artista és només una altra forma de pintura, conviureu amb tonyines, toros, crancs, cérvols, calaveres i pedres volcàniques, tot endinsant-vos en l'imaginari natural i primitiu de l'artista mallorquí.  

De què va? Agafes el torn en una sala d’espera. Quan et criden, entres en una sala, t’estires en un llit i et mors. Així comença el recorregut laberíntic, immersiu i lúdic en què consisteix la nova exposició de l’Arts Santa Mònica. Sota el títol ‘L’altre costat’, la mostra et convida a abandonar la vida material per explorar el més enllà: per alguns artistes això vol dir els somnis, per altres, l’inconscient, el plaer, la mort o la resurrecció.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir obres de 10 artistes locals i internacionals recorrent una exposició laberíntica. Peces d'art que són inflables on moure el cos, constel·lacions que pengen del sostre, instal·lacions que et permeten tenir un diàleg amb tu mateix i obres d'art que parlen i no et deixen desviar la mirada cap a un altre lloc. 

De què va? És la proposta artística que Marta van Tartwijk presenta pel Barcelona Producció 2023-2024, el programa de creació emergent del Centre d’Art La Capella. 

Per què hi heu d'anar? En dues pantalles, l'artista projecta una performance en directe en què es treballa el cos en moviment mentre es mostren balls en la foscor amb altres cossos que es desconstrueixen i es tornen a formar per les llums. 

Richard Linklater proposa una reflexió sobre la identitat. Que ningú s'espanti, perquè la premissa és real, però el to del nou film del director de 'Boyhood' i la trilogia 'Abans de...' és el de comèdia negra i un punt boja. Un professor de filosofia d'institut, amb una vida gris i solitària, acaba formant part del departament de policia fent-se passar per un assassí a sou per tal de poder detenir tots aquells potencials clients que se li acosten per contractar els seus serveis. A partir d'aquí, Linklater dibuixa una delirant i molt divertida història sobre qui som i què mostrem, i fabula sobre la fascinació que tenim per la figura dels sicaris, basant-se, per cert, en un personatge real. El cineasta compta amb una sensacional parella protagonista que fa saltar guspires: Glen Powell (un dels seus actors fetitxe, d'ençà que el va descobrir a 'Tots volem alguna cosa', i a qui acabem de veure a l'exitosa 'Cualquiera menos tú') i Adria Arjona tenen química i la pel·lícula se'n beneficia. Una delícia.

Dir. Richard Linklater (EUA, 2023). 113 min. Estrena el 7 de juny

Masculinitats en crisi i l'efecte del desamor. Aquests són els grans temes que Noah Pritzker toca en una comèdia dramàtica protagonitzada per un home que, a punt de la jubilació, passa per un procés de divorci. I no se li acudeix res millor que apuntar-se al comiat de solter del fill gran sense ser-hi convidat. En realitat, cap dels homes de la família passen pel seu millor moment. I d'això parla la pel·lícula, de la manca de referents que ajudin els homes a envellir dignament o a navegar amb la soledat. És per aquest motiu que són personatges amb un punt ridícul, la pel·lícula s'encarrega de mostrar aquestes derives emocionals, i és tant crítica com comprensiva amb aquests homes permanentment desubicats. El cap de cartell d''Ex maridos' és Griffin Dunne, protagonista de la mítica 'Quina nit!', de Martin Scorsese, pel·lícula de la que també es recupera a Rosanna Arquette.

Dir. Noah Pritzker (EUA, 2023). 99 min. Estrena el 7 de juny

Una dona atrapada en un bosc irlandès troba un refugi on es troba tres estranys que li diuen que són víctimes de l'assetjament de criatures misterioses que els visiten cada nit. Amb aquesta premissa debuta a la direcció Ishana Shyamalan. Us sona el cognom? La filla del cineasta que ens ha aterrorit amb 'El sisè sentit' o 'Llaman a la puerta' sembla haver heretat el gust pel fantàstic i pels ensurts del pare. La precocitat d'Ishana, de 22 anys, ja es va demostrar treballant com a directora, guionista i productora d'un grapat d'episodis de 'Servant', la sèrie d'AppleTV creada pel seu progenitor. Georgina Campbell ('Barbarian') i Dakota Fanning (vista recentment a la sèrie 'Ripley') encapçalen el cast d'aquest malson.

Dir. Ishana Shyamalan (EUA, 2024). 102 min. Estrena el 7 de juny

Ansietat, Vergonya, Enveja i Tedi. Són les quatre emocions, convertides en nous personatges, que arriben amb la pubertat de la nena protagonista de 'Del revés'. En aquesta seqüela d'aquella prodigiosa història que posava en imatges i colors el creixement sentimental i emocional de l'ésser humà, Pixar avança ara amb l'ambiciós repte de mostrar què passa per dins (però també per fora) d'algú quan arriba a l'adolescència. És, probablement, el període vital on s'ajunten, es barregen i xoquen tota l'estona emocions aparentment contradictòries. I, als quatre personatges ja mencionats, cal afegir-hi l'aparició d'una cinquena, Nostàlgia, convertida en secundària robaescenes. Tot això dona molt de joc en aquesta nova demostració del geni creatiu d'una productora que darrerament semblava haver perdut pistonada.

Dir. Kelsey Mann (EUA, 2024). 100 min. Estrena el 19 de juny

L'actor Peter Sarsgaard va guanyar la Copa Volpi al Festival de Venècia gràcies a la seva commovedora composició d'un home amb una demència precoç que li provoca apagades de memòria. La seva història d'amor amb una treballadora social, alcohòlica en rehabilitació, és la de dos personatges trencats, amb ferides profundes i traumàtiques, que troben certa esperança l'un en l'altra. Ella és Jessica Chastain, i tots dos, sensacionals, es posen en mans del cineasta mexicà Michel Franco ('Nuevo orden') per construir una pel·lícula austera i allunyada dels arquetips dels relats romàntics, a estones ben demolidora, marcada pel que ell no pot recordar i ella intenta oblidar. Una exhibició interpretativa i una història que posa un nus a l'estómac.

Dir. Michel Franco (EUA, 2023). 100 min. Estrena el 21 de juny

El cineasta francès d'origen malià Ladj Ly ha decidit fer activisme social amb el seu cinema. Ho va fer amb 'Los miserables' (2019), un reconegut debut que va ser premiat al Festival de Canes, es va endur quatre premis César i va ser nominat a l'Oscar. Allà va denunciar la violència policial i el seu racisme sistèmic, i amb 'Los indeseables' torna a situar una història a les banlieues parisenques, aquells barris de la perifèria habitats fonamentalment per migrants, i on el mateix director va viure. Ladj Ly parla aquí de corrupció política i del drama de l'habitatge, i posa el dit a la nafra des de la primera escena del film, tota una declaració d'intencions, en la qual veiem un grup de persones baixant a pols un taüt pels sis pisos d'un edifici que cau a trossos. "Ni morta pot descansar", se sent. Una magnífica mostra de les pel·lícules com a arma de combat social en favor dels menys afavorits, i de la necessitat de democratitzar el cinema perquè les històries s'expliquin des de diferents punts de vista.

Dir. Ladj Ly (França, 2023). 111 min. Estrena el 21 de juny

Memòria històrica i reparació: amb 'Alumbramiento', el director català Pau Teixidor vol fer justícia amb tantes i tantes víctimes dels repugnants casos de robatoris de nadons i les adopcions irregulars que durant dècades van anar succeint a Espanya, també amb l'arribada de la democràcia després de 40 anys de franquisme. Situada l'any 1982, la pel·lícula comença quan una adolescent ingressa en un centre per a mares joves sense recursos. Ella exemplifica tots aquells internaments forçosos viscuts per moltes noies. I a elles va dedicada aquesta pel·lícula, que ens ajuda a no oblidar. La senzillesa i l'honestedat de Teixidor en la posada en escena va ser destacada pel jurat del BCN Film Fest, que el va premiar com a millor director. També el conjunt de joves actrius del film (Sofía Milán, Celia Lopera, Carmen Escudero, Paula Agulló, Victoria Oliver i Alba Munuera) va ser reconegut al palmarès.

Dir. Pau Teixidor (Espanya, 2024). 101 min. Estrena el 21 de juny

És possible que les cinc temporades de la sèrie 'Yellowstone', tot un fenomen als Estats Units, hagin animat, i omplert les butxaques, a un Kevin Costner disposat a entomar el repte més gran de la seva carrera. Enamorat del western, no cal recordar 'Ballant amb llops' i 'Open range', l'actor i director proposa ara una epopeia en quatre parts sobre la conquesta de l'Oest nord-americà. Dues d'elles ja s'han rodat, veurem si és capaç de trobar el finançament necessari per completar un projecte tan ambiciós. Ara arriba la primera entrega (la segona ho farà a finals d'agost), que posa les bases d'aquesta història de colons i caravanes, soldats i terratinents sense escrúpols, nadius que lluiten contra el saqueig de l'home blanc, paisatges verges i un ferrocarril en construcció. I tot plegat amb la signatura d'un Costner nostàlgic de la grandesa d'un gènere que explica tot un país.

Dir. Kevin Costner (EUA, 2024). 181 min. Estrena el 28 de juny

Una família no gaire estructurada de classe acomodada es reuneix a la casa de la Costa Brava que la mare ha decidit posar a la venda. Entre sopars i capbussades al mar, les mitges veritats, els retrets i les ferides per tancar sortiran a la superfície. Dani de la Orden torna a rodar en català, anys després del díptic 'Barcelona, nit d'estiu / nit d'hivern', i aposta per la comèdia i la mala llet per fer una mirada a les dinàmiques (la maternitat culpable, les infidelitats, els rols, les relacions tòxiques) familiars i retratar, a més, els clarobscurs de la burgesia catalana. El cineasta construeix un relat coral, que a estones és un mirall pels espectadors, i compta amb un inspiradíssim equip d'intèrprets: Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Emma Vilarasau, José Pérez-Ocaña, Clara Segura, Alberto San Juan i Macarena García. Molt, molt divertida.

Dir. Dani de la Orden (Espanya, 2024). 105 min. Estrena el 28 de juny

Després dels Oscars de 'La favorita' i de 'Pobres criaturas', el cineasta Yorgos Lanthimos retorna al territori de 'Canino' i 'Llagosta', i també a la col·laboració amb el coguionista d'aquelles pel·lícules, Efthimis Filippou. Està dividida en tres històries independents però complementàries, relacionades amb assumptes com la llibertat i la fe, la crueltat i, ja ho diu el títol, la bondat. I totes estan protagonitzades pels mateixos intèrprets (Jesse Plemons, Hong Chau, Willem Dafoe, Margaret Qualley i la musa del director, Emma Stone), en rols diferents però amb ecos d'uns en els altres. Trufada del característic humor negre i provocador de Lanthimos, 'Kinds of kindness' reitera la voluntat d'incomodar d'un cineasta que vol continuar sent l'enfant terrible del cinema contemporani.

Dir. Yorgos Lanthimos (Irlanda, 2024). 165 min. Estrena: 28 de juny

Feia sis anys, des d''Una gossa en un descampat', que no vèiem Vicky Luengo dalt d'un escenari a Barcelona. Un temps en què s'ha fet un nom amb majúscula a Madrid, fins al punt que l'any passat hi va estrenar l'obra del moment, el 'Prima facie' de Suzie Miller que es va alçar amb el premi Olivier al millor nou text britànic de 2022. Una peça exigent, dura, que demana una 'prima donna' capaç de recórrer el camí espinós de la Tessa Ensler, una advocada litigant avesada a sortir-se amb la seva defensant agressors sexuals i que haurà de passar el mateix calvari que les dones contra les quals actua.

No és gens fàcil, el que fa Luengo durant més d'hora i mitja de funció. I arriba un moment en què aconsegueix aquella cosa tan difícil en un teatre, que és fer-te oblidar que ets en una platea amb gent al voltant, fer-te creure que el que veus és només per a tu. 'Prima facie' és trepidant, magnètica i fa que no només la Tess hagi de fer front als seus fantasmes, sinó que obliga tots i cadascun dels espectadors a preguntar-se si el sistema funciona, si les dones estan prou protegides davant de l'abús. Tothom és innocent fins que es demostri el contrari, cert, però per què sembla tan fàcil no pagar pel que has fet, sobretot si tens diners i poder?

Els VV.AA. marxen deixant el pavelló ben alt, després de deu anys en què han demostrat que és viable fer un teatre estètic de text a casa nostra, d'aires centreeuropeus. 'Baby no more' és una obra expansiva, que parla d'ells, d'aquesta dècada, però que també va sobre la joventut que se'n va i de les dificultats que ha hagut de travessar una generació que acaba de superar la trentena i que no ha gaudit d'un panorama artístic gaire lluït.

Tot comença amb una mena tràiler entrant a la sala Tallers del TNC, buidada de grades i amb el públic escampat per l'espai. A dins del camió hi ha una conversa. Un cop aparca, comença el xou. Clara Aguilar, Max Grosse Majench, Elena Martín i Laura Weissmahr aviat surten a escena. Marc Salicrú condueix el vehicle. Són ells, els VV.AA., amb Anna Serrano que s'ha quedat aquesta vegada enrere, entre bastidors, per dirigir la peça des de fora. Els acompanyen dos intèrprets que han col·laborat altres vegades amb el col·lectiu, Marc Cartanyà i Sandra Pujol. Al seu voltant, el públic, peça clau del xou.

L'Àlex (Pau Escobar) acaba de tornar a casa després de passar un any a la presó. Al descampat on va passar algunes de les millors estones de la infantesa i l'adolescència, es troba en Pol (Nil Cardoner). Amb ell i la Carla (Mireia Vilapuig) van crear un triangle indestructible, millors amics per sempre. Fins que l'Àlex va marxar a viure a una altra ciutat, va fer nous amics i va cometre una bestiesa.

Així comença 'Qui estigui lliure', una obra de Xavi Buxeda d'esperit 'redneck' que explora les relacions de tres joves marcats per la vergonya i la violència. Sempre han estat a prop, però hi ha algunes coses que no s'han explicat. I quan l'Àlex torna de passar una temporada entre reixes, el passat i el present esclaten.

D''Entrevistes breus amb dones excepcionals' a 'Breu introducció al western'. De les històries de cinc dones nord-americanes a la vida d'una família masculina amb tres generacions d'homes. De la Sala Petita del TNC a la minúscula Sala Flyhard. I un mateix autor, Joan Yago, que aquesta primavera està vivint el seu desvetllament com a autor dramàtic més enllà de la seva companyia, La Calòrica, a través de dos textos bessons que va escriure fa uns anys i que, per fi, han tocat escenari.

Entre l'una i l'altra, entre 'Entrevistes breus' i 'Breu introducció', no hi ha gaires punts de connexió més enllà de l'adjectiu. La peça que s'acaba d'estrenar a la Flyhard té més a veure, potser, amb 'Tot el que passarà a partir d'ara', el text que va arribar al Lliure el 2023. Perquè hi ha un dol. Aquí, un dol que ja ha arribat, ja que fa dos anys que va morir la mare. Allà, un dol que està venint, perquè la peça parlava d'un noi que viu els últims dies del seu pare.

El pretext de l'obra frega gairebé la ridiculesa: quatre amics es troben per fer canviar d'opinió un d'ells, que fa mesos que està convençut que la Terra és plana. Però el resultat final és magnífic. Perquè l'obra va fent giragonses, se salta semàfors en vermell i efectua salts al buit brillants. La peça que han escrit Marc Angelet i Jordi Casanovas és d'una reeixida orfebreria dramàtica i els intèrprets que la fan possible ens ho fan creure tot, fins i tot, sí, que la Terra té la forma d'una pizza.

A 'Conspiranoia' no hi ha cap gest que sigui debades. Per què en Roger (Eduard Farelo), la parella de la terraplanista (Clara, Àurea Márquez), col·loca les cadires com si es tractés d'imitar un tribunal? Per què ella apareix en escena amb un vestit com d'anar a pescar al riu? Per què l'Àlex (David Vert) vesteix una camisa de lleopard? Per què la Sònia (Mia Esteve) és tan visceral en la seva primera intervenció davant la Clara? Tot acaba tenint una resposta i mai no és la que ens podem imaginar d'entrada.

És curiós, el teatre. Pots tenir un text contrastat per 25 segles de tradició, dos dels millors intèrprets del país, unes possibilitats espaterrants, i sortir-te'n només a mitges. Perquè la 'Ifigènia' d'Alícia Gorina al Teatre Lliure és això, un muntatge que promet, que exclama bellesa, que sol·licita una mirada atenta, però que acaba en una destral que tots saben on és i volen desenterrar, actors i actrius pujant i baixant escales i un cor que canta els peus de pàgina.

El dramaturg Albert Arribas ha fusionat les dues parts de la història escrita per Eurípides al segle V aC, 'Ifigènia a l'Àulida' i 'Ifigènia entre els taures', en una proposta coherent, sintètica, que es posa en marxa amb l'anunci del sacrifici de la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra perquè els vaixells grecs puguin atacar Troia per rescatar Helena i acaba amb el retrobament d'Ifigènia amb el seu germà Orestes en territori dels bàrbars, amb l'objectiu de tornar a Grècia. Res a dir. El problema passa entremig, fins i tot abans, quan l'espectacle comença i tenim un cor de cinc noies que ens va oferint informació que no ens cal, un curset accelerat de mitologia grega.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?

Lana del Rey, SZA, Pulp, Vampire Weeekend, Mitski, Charli XCX, Justice i PJ Harvey encapçalen la 22a edició del Primavera Sound al Parc del Fòrum del 30 de maig a l'1 de juny del 2024. A la lletra mitjana i petita hi trobem Arca, Amyl and the Sniffers, BadBadNotGood, Guillem Gisbert, FKA Twigs, Beth Gibbons, Deftones, Bikini Kill, Lambchop, Mitski, The National, Phoenix, Rels B, Róisín Marie Murphy, Stella Maris, Yo La Tengo i, esclar, Shellac, entre molts d'altres.

El Share Festival, que torna a instal·lar-se al Parc del Fòrum del 7 al 9 de juny, ha anunciat Aitana com la quarta artista confirmada per a la seva sisena edició. La de Sant Climent de Llobregat se suma a un cartell que de moment està format pel cantant de Granada Maka, la madrilenya Lola Índigo i el polèmic reggaetoner sevillà JC Reyes. També s'han confirmat els noms de Myke Towers, Ayax y Prox, Juan Magán, Ptazeta, Chanel, Belén Aguilera, Julieta, Lia Kali, Queralt Lahoz, Mama Dousha, Trapella i Jim.

La popular formació de rock dur industrial passa per l'Estadi Olímpic Lluís Companys com a part d'una nova gira europea que celebra els 30 anys del grup. Les úniques dates que Rammstein faran en territori espanyol durant aquest tour d'estadis seran a Sant Sebastià el 5 de juny i a Barcelona l'11 del mateix mes. 

Els concerts dels berlinesos són famosos per la grandiloqüència i la pirotècnia, en consonància amb la potència d'un so que barreja el metal i l'electrònica de forma agressiva, però que no renuncia a les tornades enganxoses, com la de la cèlebre 'Du hast', que va ser un èxit massiu a finals dels 90. L'últim disc dels alemanys és 'Zeit' (2022).

Dos anys després del concert que va omplir l'RCDE Stadium, Marc Anthony torna a Barcelona per demostrar que la música llatina és molt més que una base de reggaeton amb una pista de veu. El salser novaiorquès d'origen porto-riqueny actuarà aquesta vegada al Palau Sant Jordi –el 13 de juny– parada del que ha anomenat Historia Tour 2024, continuació del Viviendo Tour, que va començar el 2022 i que culmina amb sis dates en sis ciutats espanyoles. 

L'ex de Jennifer Lopez, amb el seu estil romàntic, és l'artista de salsa que més discos ha venut al món i ha aconseguit fins i tot fer que sentim Maluma en un registre salser al single 'La fórmula', on col·laboren tots dos. També s'ha atrevit, recentment, amb la música mexicana, al costat de Pepe Aguilar, amb la ranxera 'Ojalá te duela'.  

El Sónar, que va celebrar el 30è aniversari l'any passat i que torna els dies 13, 14 i 15 de juny de 2024, ja ha confirmat els primers 70 artistes del cartell. Air (interpretant 'Moon safari') Kaytranada, Jessie Ware, Ben Böhmer, Floating Points, Charlotte de Witte presentant 'Overdrive', Vince Staples i Folamour són els noms més destacats d'un programa que torna a apostar per la música de ball i per les estètiques radicals.

L'any 2021 Olivia Rodrigo es va presentar al món amb 'Sour', el seu primer àlbum d'estudi. Amb només 18 anys, l'artista va guanyar tres premis Grammy i va ser escollida 'Dona de l'any' per la revista Billboard. El passat 8 de setembre, dos anys després de la seva presentació, l'estatunidenca ha tret 'Guts', el seu segon treball amb què també ha anunciat una nova gira, i a diferència de l'anterior, aquest cop Rodrigo sí que passarà per Barcelona. L'artista actuarà al Palau Sant Jordi el 18 de juny del 2024 en una gira que inclou 57 països i que començarà el 23 de febrer a Palms Springs, Califòrnia.

Per si no en teníem prou amb l'enrenou dels concerts de l'abril passat, Bruce Springsteen torna a Barcelona amb the E Street Band. L'Estadi Olímpic acollirà de nou l'E Street Band els dies 20 i 22 de juny de 2024 en una gira mundial que aquesta vegada també passarà per Madrid. 'Only the Strong Survive' (2022) és l'últim àlbum d'estudi de Springsteen, que recentment també ha publicat el seu film inèdit 'The Legendary 1979 No Nukes Concerts', el llibre conjunt amb Barack Obama 'Renegades: Born In The USA', i va tornar als teatres de Nova York amb el seu espectacle 'Springsteen on Broadway'.