[title]
Ens visita un dels arquitectes fonamentals del rock dels darrers quaranta anys: el multiinstrumentista Mick Harvey, qui fins al 2009 fou guitarrista i soci creatiu de Nick Cave a The Bad Seeds –també amb ell a Birthday Party– a més de part fonamental d'altres mites 'underground' com Crime & the City Solution. Arriba amb els sarrons plens: és a punt de publicar el seu nou disc en solitari, 'Five Ways to Say Goodbye' (Mute). En la confortable intimitat de la sala Upload, el 17 de maig podrem sentir cançons originals seves noves, però també les del recent 'Phantasmagoria' (2023), 14 versions de cançó d'autor –de Tim Buckley a Luis Eduardo Aute!– cantades a duet amb l'artista i cantant mexicana Amanda Acevedo. Harvey va conèixer Acevedo en un concert a Mèxic el 2017: ella era una fan que se li va acostar per demanar-li consell artístic.
No és gaire habitual que un músic experimentat acabi fent un disc amb un fan. Com va sorgir la col·laboració?
Sempre treballo amb gent que m'aporta idees, que són la base de qualsevol cosa interessant. L'Amanda em porta grans idees i tenim una connexió artística molt forta i sana. Quan ens vam conèixer, el 2017, ja teníem molts interessos en comú. Però això no vol dir que estiguéssim compartint idees creatives. La col·laboració va començar de manera orgànica, a través de l'intercanvi d'idees i la constatació gradual que hi havia potencial. Tenim una diferència d'edat de 40 anys, però els gustos i les perspectives artístiques molt similars.
Versions: has fet quatre discos d'adaptacions de Gainsbourg. Per què allunyar-se d'ell aquest cop? Va ser perquè vas conèixer l'Amanda Acevedo?
No és un "allunyament de Gainsbourg". He fet molts àlbums durant els darrers 30 anys: quatre àlbums de traduccions de Gainsbourg, quatre discos en solitari que estan formats principalment per interpretacions o covers, depenent de com ho veieu, amb algun material original. També un àlbum en solitari que va ser escrit completament per mi. I he fet un disc col·laboratiu amb Christopher Barker escrit conjuntament amb ell. L'àlbum amb Amanda va ser concebut com a un àlbum d'interpretacions i traduccions, etc. Les variacions i els diferents enfocaments en el meu treball en solitari han estat un procés continu.
És Amanda el motiu per fer versions d'Aute i Silvio Rodríguez?
Absolutament, no n'havia sentit a parlar mai abans. Canten en castellà i la seva obra no m'havia arribat fins que l'Amanda me'ls va descobrir.
¿No et fa por que t'etiquetin com a 'easy listening'? La teva versió d' 'Indian Summer' és molt semblant a la que els meus pares escoltaven quan jo era petit, la de Joe Dassin.
No tinc por de ser etiquetat com a res. És una mica tard per això. I què és una 'etiqueta', de totes maneres? Només és la mala interpretació d'una altra persona. No puc viure preocupant-me per aquestes coses. Si faig una cançó que tingui elements com aquests és perquè són rellevants per a la cançó i el seu contingut, no crec que això afecti o alteri els altres 45 anys de treball. Sempre m'ha agradat la música així, de totes maneres, quan és bona o té el sentiment aderquat. Recordo que Nick Cave va dedicar un concert de Birthday Party a Karen Carpenter després de la seva mort i el públic va riure... Però ell era seriós del tot. A tots ens agradaven The Carpenters, fins i tot a principis dels vuitanta.
Des del punt de vista d'un compositor, ¿cal fer versions per escriure el teu propi material? Em fa l'efecte que un escriptor de ficció ha de llegir bona ficció per escriure bé, no?
Bé, depèn de qui siguis. Un compositor escriu cançons o roba coses d'altres cançons. Cantants? Alguns escriuen cançons o manlleven idees d'altres persones o interpreten cançons que molts han cantat abans. Però realment, per què em pregunten això? Ningú li va fer aquesta pregunta a Nina Simone o Johnny Cash. No veig que la gent li pregunti això a la Lana del Rey. Tothom que fa música aprèn de la música existent, igual que en qualsevol altre àmbit artístic.
Has tocat amb personalitats molt intenses. Nick Cave, Rowland S. Howard, Epic Soundtracks... ¿És més còmode prendre decisions pel teu compte? O mantenir-ho a un nivell de dos, màxim?
Sempre prenc decisions amb altres persones. De fet, prefereixo els comentaris i tenir opinions que em qüestionin. Fins i tot als meus àlbums en solitari hi ha d'altra gent implicada que fan suggeriments o critiquen el que he decidit. Això és saludable. Però en qualsevol grup o conjunt en què he estat sempre he estat dels que decidien –sovint m'ha caigut al damunt ser el que decidia. I això pot ser esgotador, per ser honest.
NO T'HO PERDIS: Els millors concerts del mes de maig
